En la vida, tot té el seu moment, el seu punt dolç, la seva oportunitat —la seva tràgica o fascinadora oportunitat.

[...]

La sardina s'ha de menjar a la brasa. Facin el favor, no se la mengin mai a la planxa! Mai. I, a la brasa, si pot ser, s'ha de coure sobre brases vegetals....

Així, doncs, les sardines, passades per les brases i portades a taula, s'han de ruixar amb un oli d'oliva —el millor oli d'oliva possible— i una mica, un pensament, de vinagre. El vinagre ha de ser molt poc acusat. Si no volen destruir el gust de les coses, no abusin mai del vinagre. Mai! És en aquest precís moment que les sardines arriben al màxim al·licient i són un aliment prodigiós, mengívol, fascinador, el millor peix de les aigües del mar en aquest instant. Els peixos tenen els seus moments, les seves temporades. No són mai iguals...

Però, això sí, no perdin mai els estreps fascinats per la qualitat de les sardines a la brasa. No en megnin cada dia, no abusin de la freqüentació, tinguin calma. Mirin d'alternar-les, posin una mica d'aire entre les graellades. Si no ho fan, es fatigaran i acabaran per avorrir-les per excés de felicitat. Ja ho deien els antics: «De res massa.» La vella frase grega, aplicada a la cuina i a totes les coses de la vida, projecta saviesa, prudència, equilibri i equanimitat. És un bon programa per a viure com Déu mana i com la salut exigeix. Tot això, ho diu un pobre home que més aviat no n'ha fet gaire cas....

Però la fórmula clàssica, insuperable, decisiva, de menjar-ne és a la brasa —mai a la planxa!—, amb una lleugera vinagreta de bon oli d'oliva i un pensament de vinagre vínic —no químic. Llavors la sardina (pel maig) és el millor peix del mar i està per sobre de tots els peixos coneguts en aquesta època fabulosa de l'any i sempre amb les reserves de l'apotegma grec ja citat.